  |
|
Presentació
En el marc de l’Orfeó Gracienc i sota
la conducció del director d’Indigestió, Jordi Oliveras,
els ponents van comptar amb cinc minuts d’exposició per
donar a conèixer la seva visió particular sobre tot allò que
es cou als escenaris, estudis, festivals i a casa de cadascú qui
sent curiositat per la música a la nostra ciutat. Sota el rigorós
minutatge de l’Àlex Torío –que només
va tenir concessions amb en Jordi Puntí, amb xantatge previ– el
ple de la sala va poder sentir i indigestar-se amb el resum que us oferim
a continuació. Els millors moments del 5è Fòrum
sobre l’Estat de la Música a Barcelona.
Participants
Oscar Abril Ascaso,
músic i artista
visual.
Io Casino,
creadora plàstica i sonora, i directora del LEM i
fundadora de sonicAs.
Anna Cerdà,
coordinadora del popArb, festival de pop independent català.
Manolo Martínez, component i cantant del grup Àstrud.
Martí Perramon,
músic i responsable de l’Àrea
de Música de l’ICUB.
Sergio Picón,
portal Muzikalia, segell Aloud i agència
Sounds in a Coma.
Lluís Puig,
coordinador de Vesc agència de management
(Miquel Gil...).
Jordi Puntí,
escriptor i afeccionat a la música.
Joan Saura,
músic, ex membre de grups com Koniec, Blay Tritono
o, en l'actualitat, Pole-Pole.
Bruno Sokolowicz, director de Scanner
FM.
Presentador-conductor: Jordi
Oliveras, Director
d'Indigestió.
Ambientació musical: Àlex
Torío.
Oscar
Abril i Ascaso
“Les llicències lliures retornen als autors la sobirania de decidir
com distribueixen la seva obra”
• La
nova Llei de la Propietat Intel·lectual és la més
restrictiva que s'ha fet en aquest país i tindrà efectes
irreversibles i dramàtics en el camp musical.
• Entenem
la situació actual com un conflicte entre dos models: el de
cultura propietària –cultura com a objecte privat– i
el de cultura lliure –cultura com a bé públic–.
• Les
llicències lliures no van en contra de l'autor sinó que
li retornen la sobirania que li pertoca de decidir com distribueix
la seva obra.
• Al
segle XXI el més important és l'evolució estructural:
no allò que fem sinó com es distribuirà.
• Internet
ha canviat com ho va fer fa uns 500 anys la impremta. La indústria
discogràfica ha de vendre objectes, no ha de vendre música
i estem davant d'un claríssim procés de reconversió industrial.
• Els
músics han d’adaptarse a aquest nou paradigma i han de ser
més autogestionats i fugir del patrocini i patrimonialisme de les
discogràfiques.
Io
Casino
“Els
músics han de fer de cambrers perquè ja no tenen on mostrar
la seva música”
• A
l’actualitat els bars es redueixen a punxar cedés compilatoris
de les músiques preferides dels seus cambrers –majoritàriament
estrangeres– i els músics han de fer de cambrers perquè que
ja no tenen on mostrar la seva música.
• La
major part dels festivals i locals d’exhibició de concerts
no asseguren els artistes.
• L’estatut
dels músics d’Argentina i Xile dóna bastants
consells en aquest sentit.
• Una
bona pràctica va ser al 1995 a Copenhaguen, on la Seguretat
Social bonificava els empresaris de l’hostaleria que contractaven
músics. Els bars, restaurants i espais culturals tenien activitat
i el públic es formava en les músiques locals.
• Crec
que aquesta estratègia adaptada a Espanya hauria de ser transversalitzada
amb institucions i entitats públiques i privades.
Anna
Cerdà
“El
rock català va fer un tap de quinze anys a la indústria
i la cultura del país”
• La
gran marca “Barcelona” es podria fer servir millor: com
a porta oberta a entendre realment el que està passant i no
només com a etiqueta.
• Cal que flueixi més la
relació entre aquest “Barcelona” i aquest “fora”,
entenent el fora com a dins de l’àmbit català.
• Venim d’un temps d’una
gran intervenció per part de les institucions, es va voler
passar a aquesta cosa anomenada rock català sense pensar si
això tindria continuïtat o si, al revés, això faria
un tap d’uns quinze anys a la indústria i la cultura
del país.
• Crec que ara estem en un procés
de normalització musical –que potser és més
lent, més complex, però que, alhora, crec que és
més natural–.
• No ens podem permetre el luxe
de menystenir tot el que no surti directament de Barcelona.
Manolo
Martínez
“Fabricar
discos no es fabricar un objeto de consumo sino fabricar un escaparate
para que luego el músico pueda tocar en directo”
• La
culpa del intercambio de archivos no es de nadie sino que, simplemente
es inevitable que ocurra.
• La
idea de derechos de autor ya es en sí sospechosa. Primero, porque
da lugar a que la gente quiera producir más que el de al lado,
y eso da lugar a una música que toda es igual.
• Los
músicos no nos ganamos la vida con los derechos de autor, nos
la ganamos haciendo conciertos.
• Grabar
discos caros es caro, me refiero a discos como el Pet Sounds, con muchas
pistas, con muchos músicos, con mucho jaleo, como los de Rocío
Dúrcal. Hace falta alguien que los pague, y esto parece que
lo paga la iniciativa privada.
• Fabricar
discos no es fabricar un objeto de consumo sino fabricar un escaparate
para que luego el músico pueda tocar en directo. Las compañías
deben contratar un porcentaje de management.
• La
razón por la cual todo el mundo se plantea si hace falta o no
que haya discos demasiado caros es la razón que cancela la necesidad
de estudios caros. Igual simplemente basta con micros en cocinas y
ya está. Pero a mí me apetecería grabar Pet Sounds.
Martí
Perramon
“Cal
emfasitzar la música com a pràctica tant per qui s’hi
expressa com per aquell que l’escolta”
• El
que val la pena quan parlem de música és emfasitzar la
música com a pràctica tant per a qui s’hi expressa
com per aquell que l’escolta.
• Peter Sloterdijk classifica la música
segons l’actitud dels que practiquen com a músics i el que
representa per a aquells que l’escolten.
• La nova música existeix
gràcies a l’existència de tota una sèrie
de tècnics experts. Amb el temps s’ha anat deslligant
del públic, quedant-se moltes vegades en una pràctica
pràcticament solitària.
• La
música performance és aquella que intenta d’obrir-se
camí fins el públic a través de mitjans ofensius
que s’interposen entre el músic i el públic, és
música de risc en acció.
• La música lleugera compta
amb un públic més massiu perquè assegura que no
correrem cap risc d’escoltar alguna cosa nova.
• La
música funcional és aquella que s’utilitza amb
uns propòsits definits, provoca un entorn sonor que ens anticipa
com ens hem de sentir.
• A
Barcelona la balança es decanta cap a les segones.
Sergio
Picón
“La
nova i veritable escena indie-rock està sorgint a Madrid”
• L’any
passat, aquí a Barcelona, es va editar un recopilatori que
es deia Made in Barcelona: “la millor escena indie-rock de
la nostra història”. No existeix aquesta escena indie-rock.
• Fa molt de temps que no surten
propostes noves, tot i els projectes com La Colazione.
• El nombre de noves bandes insuficients
per parlar d’aquesta escena indie-rock.
• Aquí a
Barcelona acostumo a veure opinions molt crítiques de bandes
d’un mateix segell o bandes companyes.
• A Madrid passa el contrari. I és
on està sorgint la nova i veritable escena indie-rock
• A
Barcelona, sales dignes pel preu que es paga. Necessitem, com a mínim,
quatre o cinc sales més de concert, que siguin gratuïtes
• M’agradaria
ressaltar dues propostes que em semblen molt interessants: les del
Cabaret Club i les del Pocket Club, que demostren que es pot tenir
coherència i èxit al mateix temps.
Lluis
Puig
“Tot
el procés de la creació, l’edició, la difusió i
promoció està totalment subvencionada. Per tant: no hi
ha indústria”
• Al
folk i la world music, el creador està subvencionat sinó no
crea. I perquè estigui subvencionat al darrera necessita un mànager
personal que ningú sap on som.
• El disc està subvencionat.
La presentació del disc també. La publicitat del disc també està subvencionada
i per produir aquest disc, al darrera també hi ha un mànager
productor que ningú sap ben bé què és.
• A la tercera part, el management
de booking o de venda, tot depèn de la subvenció que els
han donat aquell any.
• Tot
el procés de la creació, l’edició, la difusió i
promoció està totalment subvencionada. Per tant, no hi
ha indústria.
• Fins que no hi hagi un públic
a tot arreu no podem parlar de llibertat en la creació, en l’edició i
en la difusió.
Jordi
Puntí
“Ens
hem de moure com ratolins entre cames d’elefants. Som petits però tenim
molta més mobilitat”
• Aquests últims
dies s’ha produït una notícia curiosa: s’ha informat
a bombo i plateret de l’aparició del nou disc de Morrissey.
La notícia arriba amb 20 anys de retard. ? ? ? ? ?
• Finalment, els de la meva generació han
accedit a llocs de poder dins dels mitjans i ara comencen a imposar els
seus gustos musicals, que ja han quedat antiquats.
• Existeix gran distància entre
l’escena musical real de Barcelona i la informació que donen
els mitjans de gran abast.
• El
primer desajust es produeix a la mateixa redacció. Els caps de
secció de cultura i espectacles es resisteixen molt a acceptar
que alguna novetat és interessant fins que un altre mitjà ho
publica.
• L’única manera de saber
el que passa s’aconsegueix amb la curiositat
• M’agradaria
fer una recomanació a l’escena independent: el discurs al
marge de les modes ha de ser sempre una finalitat però mai un
mitjà de subsistència. Com deia Robert Fried, ens hem de
moure com ratolins entre cames d’elefants. Som petits però tenim
molta més mobilitat.
Joan
Saura
“Trobo
a faltar una nova generació de gestors que entenguin el moment
en què s’està vivint i sàpiguen adequar la
seva acció a aquest panorama tan complicat que hi ha ara”
• Els
problemes d’ara són els mateixos que hi havia als anys vuitanta.
O sigui, és molt difícil tirar endavant un projecte musical
en aquesta ciutat.
• Als vuitanta quasi no hi havia concerts
a Barcelona, quasi no hi havia sales, de grups de fora en venien poquíssims
i quan passava una cosa d’aquestes era un esdeveniment singular
que tothom anava a veure.
• Avui en dia això és
absolutament diferent: hi ha moltes ofertes. Tot està convivint
i està funcionant amb grandíssima dificultat però això no
vol dir que hagi de passar res perquè facis un concert o treguis
un disc.
• Potser
de vegades no som conscients del que tenim a les nostres mans. Hi ha
ciutats que ho donarien tot per tenir festivals com els de Barcelona.
• Cada vegada que un músic entra
en el terreny de la gestió estem perdent un músic.
• Trobo
a faltar una nova generació de gestors que entenguin el moment
en què s’està vivint i sàpiguen adequar la
seva acció a aquest panorama tan complicat...
Bruno
Sokolowicz
“No
tenir en compte el màrqueting és un perill per a la subsistència
de la indústria cultural”
• La
música a Barcelona és un hobby que està molt bé i
que podria professionalitzar-se.
• Màrqueting i cultura són
dues paraules que es necessiten en aquests moments. La música
en abstracte no mobilitza massa gent sinó que el que mobilitza
són les marques: ja sigui Astrud, Sónar, Primavera Sound,
PopArb, Fòrum Indigestió o Àlex Torío.
• Crec que Barcelona és una
marca molt potent i hi ha molts grups que l’aprofiten i que tenen
qualitat com Macaco, Ojos de Brujo, etcètera.
• Crec
molt en la difusió als mitjans de comunicació. No m’agrada
la via de la quota però probablement sigui un dels camins.
• El màrqueting és un
perill pel creador però és necessari i imprescindible pel
que es dedica a la indústria cultural. No tenir-lo en compte és
un perill per a la subsistència.
Edicions
realitzades
"Estat
de la música. Barcelona 2005". 6 d'abril de 2005
"Estat
de la música. Barcelona 2004". 24 de
març de 2004
"Estat
de les músiques amplificades. Barcelona 2003". 19 de març
de 2003
"Estat de les músiques amplificades.
Barcelona 2002". 20 de març de 2002 |
